La crisi de la política és la crisi de la societat

En la meva primera entrada parlava dels valors, la seva importància pel funcionament de la societat i de quins agents els transmeten: "Els valors són les coses que importen a una societat en un temps determinat... justament pel seu valor es precís defensar-los i ensenyar-los als membres de la comunitat, per assolir així el model social desitjat... Els valors s’ensenyen a través de les actituds polítiques dels governants, a l’escola, en els mitjans de comunicació..."

També he definit sovint la política, en paraules de Felipe González, com “l’art de gestionar l’espai públic que compartim”, que no és altra cosa que cercar els espais de convivència mitjançant la prevalença de l’interès general per damunt dels interessos privats de persones o grups, amb la finalitat de garantir la convivència, la cohesió social i el progrés d’una societat organitzada a nivell que correspongui: local, regional, nacional o internacional.

Sovint he apel·lat a l’ordenament jurídic com expressió de la voluntat popular.  He defensat sense reserves el nostre Estat social i democràtic de Dret, que propugna com valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític. Però les normes no garanteixen per si soles la convivència, la cohesió social i el progrés. Cal conrear els valors que informen el sistema i transmetre des de totes les instàncies democràtiques aquests valors a la societat, perquè siguin compartits i assumits.

Des de la política i des dels mitjans de comunicació, estem fent bé les coses? Sembla evident que no. A la política prima massa sovint el tacticisme del rendiment a curt termini i no pas la proposta estratègica que permet desenvolupar projectes de transformació i millora social, econòmica i cultural. També ha primat en alguns casos la utilització en benefici propi de les potestats que el poble atorga als titulars de les institucions polítiques i que haurien d’estar sempre al servei de la societat. Els casos de corrupció han fet més mal que una pedregada, estenent la sospita al conjunt dels responsables polítics.

La crisi del sector dels mitjans de comunicació i la competència entre ells ha fet prevaldre les necessitats de vendre al rigor en la informació. Ràdio i televisió tenen en el format de “tertúlies” els seus programes estrella, i aquestes solen ser l’antítesi de la informació. Però imaginació per ser atractius i rigor no han d’estar renyits si s’hi posa la capacitat que molts professionals del sector tenen de sobra.

La dinàmica d’una societat que canvia a molta velocitat no propicia espais de reflexió i anàlisi, que ens permetin destriar el gra de la palla i construir des de bases sòlides. Anem molt atrafegats, mol “estressats” i massa sovint ens quedem amb el titular que, com més negatiu, “ven millor”. La conseqüència és clara: la desafecció de la política d’una part cada cop més important de la societat.

Cal tenir molt clar que la crisi de la política és la crisi de la societat i que els que en paguen especialment les conseqüències són els més febles. En sentit contrari, la crisi de la política és la victòria dels poderosos i dels seus interessos. Doncs no els fem el joc i rectifiquem a temps!

Els responsables polítics i els mitjans de comunicació hem de fer altres plantejaments. Cal tenir una mirada més estratègica i una praxi clara que transmeti els valors que ens ajudin a construir un model social per la convivència, la cohesió social i el progrés individual i col·lectiu. En cas contrari, estem abocats a una crisi política i social de conseqüències imprevisibles. No és la millor manera de fer prevaldre la política als mercats, per recuperar-nos de la crisi financera i econòmica que estem patint.  

En un altre ordre de coses, el desprestigi de la política i el que comporta no és precisament la millor herència que podem deixar als nostres fills i nets.

Finalment, per evitar mals majors, els ciutadans i ciutadanes tampoc s’haurien de deixar  portar per les aparences i gratar una miqueta, a veure que hi ha sota del que els diuen uns i altres. Ni tots som iguals, ni s’hi valen els plantejaments fàcils de la desqualificació generalitzada. Cal ser més crítics i combregar amb menys rodes de moli. En la política, entesa com ja he expressat al principi, tot i les emocions, els sentiments i la èpica que la integren, cal fer prevaldre sempre la raó a la fe, o a la manca total de l’una i l’altra.