Bones festes !
Aquest no és un clàssic poema de Nadal però, com tots els grans poemes, és un bon regal.
En aquest cas, també és un petit homenatge al seu autor.
No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu,
que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a
creure en tu -i penso creure en tu quan no crec en ningú.
Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i
m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu
que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.
¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit?
¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un
son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia
d'aquest doble son i viuré, lluny d'aquí, la veritable vida, on la
vetlla i el son siguin una mentida?
No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de
mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma
d'amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-
te: crec.
No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany
d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis
mal pel meu amor mesquí. Fes que sens fi, sense paraules, tot
el meu ésser pugui dir-te: Ets.
Comentaris