dimecres, 16 de juliol de 2008

Les balances fiscals


Una clara funció del Govern d’Espanya és la de garantir la solidaritat entre les persones i el reequilibri entre els territoris


Alhora, cal que totes les Administracions públiques disposin de suficiència financera pel correcte exercici de llurs competències.


Avui la premsa en va plena. Fins i tot, alguns espais de ràdio i televisió l’han convertit en la noticia estrella: s’han publicat les “balances fiscals”
El President Zapatero ha complert un compromís més. Ni més ni menys. Això sí, és la primera vegada que el Govern d’Espanya fa públic un estudi d’aquesta naturalesa.
No hauríem de deixar passar l’ocasió per fer un debat seriós i amb visió estratègica, abandonant el tacticisme al que ens té tant acostumats la vida política a casa nostra.
Les balances fiscals ens han de posar de manifest si el Govern d’Espanya porta a terme o no la funció redistributiva encomanada per la Constitució.
Pel que fa al finançament autonòmic, cal analitzar si es compleix el principi de suficiència que també estableix la Carta Magna.
Les balances fiscals, per tant, ens permeten conèixer l’atribució territorial dels ingressos i despeses de l’Estat.
És absolutament lògic que en un sistema com el nostre, basat en els principis de l’estat del benestar, amb fiscalitat progressiva i despesa redistributiva, que el resultat sigui tendencialment el que s’ha donat a conèixer pel Ministeri d’Economia i Hisenda. En general, aporten més els territoris on els habitants tenen un nivell mig de renda superior a la mitjana i, en sentit contrari, son beneficiaris nets de l’acció governamental els territoris en els que els habitants tenen un nivell mig de renda inferior a la mitjana.
El que potser ens sorprèn a alguns és el fet de que hi ha territoris que, per la renda dels seus habitants, potser haurien d’aportar més del que ho fan. Ho dic com a ciutadà d’una Comunitat que segurament hauria d’aportar menys si tothom s’esforcés en els mateixos termes.
Veiem el mateix resultat que si els comptes els fem dins l’àmbit de la Unió Europea – mitjançant els Fons estructurals - o, fins i tot, si analitzem l’acció de govern a nivell intern de Catalunya. Per exemple, a ningú se li acut posar en dubte la bondat i justícia de la funció redistributiva que fa la Diputació de Barcelona entre municipis. O bé la que porta a terme el Govern de la Generalitat entre comarques o vegueries.
L’altre tema és el finançament autonòmic, i també el dels governs locals .
Aquí cal poder respondre clarament a la següent pregunta: Tenen totes les Comunitats Autònomes – i governs locals – els recursos suficients per finançar correctament els serveis públics que presten als seus ciutadans? Si el sistema és l’adequat, la resposta ha de ser afirmativa. En aquesta línia s’està treballant, i esperem un acord just.
Seria bo i desitjable que el nou sistema de finançament anés acompanyat de dos conjunts d’indicadors:
En primer lloc, els que han de permetre, a priori, una assignació més justa i equilibrada dels recursos públics.
Però, a més a més, caldria disposar d’uns altres indicadors que permetessin mesurar el grau d’eficàcia, eficiència i qualitat en la gestió dels serveis públics. Cal parlar del cost dels serveis, però també de com es gestionen. La tècnica del “benchmarking”, que apliquen alguns governs locals, fora bo que es generalitzés a totes les administracions públiques, en la mesura del possible.
De ben segur que el conjunt de la ciutadania ho rebria de bon grat, ajudaríem a apropar els ciutadans a la política i, de passada, ens estalviaríem molts debats estèrils i mancats de fonaments.
Un cop establert el nou sistema de finançament, les balances fiscals continuaran posant de manifest que una funció bàsica del Govern d’Espanya és la de garantir la solidaritat entre persones i el reequilibri entre els diversos territoris, tot i que potser els seus resultats estaran més ajustats a les possibilitats d’uns i les necessitats dels altres.